Participa-hi

El programa

Què exigim

Sis propostes perquè l’habitatge torni a ser assequible, que qualsevol govern pot posar en pràctica. Totes ja s’apliquen en altres països europeus o són previstes a la llei portuguesa, i en cadascuna indiquem els estudis i les dades que l’avalen, els riscos que cal evitar i les objeccions més habituals, amb resposta.

01

Revertir la llei d’arrendaments

La Llei 31/2012, aprovada en temps de la troica, va acabar amb la durada mínima de cinc anys dels contractes, va reduir de cinc a dos anys el preavís perquè el propietari posi fi, sense motiu, a un contracte indefinit i va crear un procediment ràpid de desnonament. Prometia més habitatges de lloguer, però cap estudi demostra que n’hagi portat. Part de la llei es va corregir el 2019 i el 2023, i el Govern proposa ara tornar enrere. Europa va en sentit contrari: els Països Baixos, Escòcia, Anglaterra i Irlanda han acabat amb els contractes curts com a norma o amb la rescissió dels contractes sense motiu.

Mesures

  • Contractes indefinits com a norma, o amb una durada mínima de cinc anys, com abans del 2012 i com a Espanya (cinc anys, set si el propietari és una empresa).
  • El propietari només pot posar fi al contracte pels motius que preveu la llei: necessitar l’habitatge per a si mateix o per als fills, obres profundes, lloguers impagats o un altre incompliment greu. Mai per apujar el lloguer, com diu la llei alemanya.
  • Protecció permanent per a qui té 65 anys o més o una discapacitat i viu des de fa molts anys al mateix habitatge, com la llei ja fa des del 2023 per als contractes anteriors al 1990, amb el cost social a càrrec de l’Estat i no del propietari.
  • Rebutjar el projecte de llei 103/XVII, que elimina el límit a les pujades en els contractes nous, permet desnonar amb dos mesos de lloguer impagats i elimina el límit a les fiances.
Objeccions i respostes

Sense contractes curts, els propietaris deixen de llogar.

Abans del 2012, els contractes de durada determinada eren com a mínim de cinc anys, i cap estudi demostra que acabar amb aquesta norma hagi portat més habitatges de lloguer. A Alemanya, on el propietari necessita un interès legítim per posar fi al contracte, el 52,8% de la població viu de lloguer, el percentatge més alt de la UE. França n’exigeix tres anys (sis a les empreses) i Espanya cinc (set a les empreses), i totes dues tenen grans mercats de lloguer. El que els estudis associen a menys oferta són les congelacions rígides dels lloguers, que no proposem (vegeu la proposta 6).

És una idea radical.

Qui va proposar acabar amb la rescissió dels contractes sense motiu a Anglaterra va ser el govern conservador de Theresa May, el 2019, que en va dir «una de les causes principals» que hi hagi famílies sense llar; la llei és vigent des de l’1 de maig de 2026. Als Països Baixos, la fi dels contractes temporals com a norma es va aprovar el 2023 amb el suport del govern de Mark Rutte. A Irlanda, des del març del 2026, els propietaris amb quatre habitatges o més ja no poden posar fi a un contracte sense un dels motius previstos a la llei.

I qui no paga?

Pot continuar sent desnonat: els lloguers impagats són motiu per posar fi al contracte en tots els models que esmentem. Des del 2023, la llei portuguesa ja preveu que l’Estat pagui al propietari, en els casos previstos, els lloguers que vencen durant el procés de desnonament per impagament. Proposem reforçar aquesta garantia, perquè l’estabilitat de qui lloga no la pagui el propietari.

Què mostren els estudis i les dades
  • Llei 31/2012 (resum dels canvis): va acabar amb la durada mínima de cinc anys dels contractes de durada determinada, va reduir de cinc a dos anys el preavís perquè el propietari posi fi sense motiu a un contracte indefinit i va crear el procediment especial de desnonament. L’objectiu declarat, en el memoràndum de la troica, era augmentar l’oferta d’habitatges de lloguer.
  • Llei 13/2019: va restablir part de l’estabilitat, amb contractes d’un any com a mínim, renovacions de tres anys i cinc anys de preavís per posar fi, sense motiu, a un contracte indefinit. Llei 56/2023: els contractes anteriors al 1990 deixen de passar al règim nou, i l’Estat passa a pagar al propietari, en els casos previstos, els lloguers que vencen durant el procés de desnonament.
  • DECO PROteste (2026): el projecte de llei 103/XVII elimina el límit del 2% en els contractes nous, permet el desnonament amb dos mesos de lloguer impagats (avui tres) i elimina el límit a les fiances. Es va aprovar en el debat de totalitat el 30 de setembre de 2026 i ara es debat en comissió.
  • Relatora especial de l’ONU sobre l’habitatge (2017), després de la visita a Portugal: la liberalització del lloguer va fer més fàcil desnonar o desplaçar els llogaters.
  • Eurostat (2025): el 52,8% de la població alemanya viu de lloguer, el percentatge més alt de la UE. Codi civil alemany, §573: el propietari només pot posar fi al contracte amb un interès legítim, i mai per apujar el lloguer.
  • Països Baixos: des de l’1 de juliol de 2024, els contractes indefinits tornen a ser la norma, amb una llei d’iniciativa parlamentària aprovada el 2023. Escòcia: des del desembre del 2017, els contractes són indefinits i el propietari només hi pot posar fi per un dels 18 motius previstos a la llei.
  • Anglaterra: la Renters’ Rights Act 2025 va acabar, l’1 de maig de 2026, amb la rescissió dels contractes sense motiu, una mesura anunciada pel govern de Theresa May el 2019. Irlanda: des de l’1 de març de 2026, els contractes nous tenen cicles de sis anys, i els propietaris amb quatre habitatges o més no hi poden posar fi sense motiu.
  • Espanya, Llei d’arrendaments urbans, article 9: durada mínima de cinc anys, set si el propietari és una empresa. França, llei del 1989, article 10: tres anys, sis si el propietari és una empresa.
  • Vásquez-Vera i altres (2017), Social Science & Medicine: en una revisió de 47 estudis, l’amenaça de desnonament s’associa a una salut mental i física pitjor. Simsek i altres (2021), Health & Place: una metanàlisi de 64 estudis troba una associació negativa entre els canvis de casa durant la infància i la salut, més forta com més canvis.

02

La fi de les demolicions i els desnonaments sense alternativa habitacional

El juliol del 2025, l’Ajuntament de Loures va enderrocar 55 habitatges precaris al Bairro do Talude Militar sense alternativa d’habitatge per a qui hi vivia. Hi va haver famílies que van dormir en tendes i en una església, el tribunal va suspendre les demolicions i la Fiscalia va obrir una investigació. A finals del 2024 hi havia 14 476 persones sense llar al Portugal continental, un 10% més que un any abans. No demanem que es legalitzi el que és il·legal ni que deixi d’haver-hi desnonaments: demanem que ningú es quedi al carrer per culpa d’ells. Seixal va demostrar que és possible, en reallotjar les famílies del Bairro da Jamaica abans d’enderrocar-lo.

Mesures

  • Cap demolició d’habitatges habitats sense una solució d’habitatge adequada per a cada família, acordada abans de la demolició.
  • Estendre a tots els desnonaments, públics i privats, la norma que la Llei de bases ja aplica als desnonaments fets per l’Estat i pels ajuntaments: cap persona vulnerable es queda sense alternativa. El cost és de l’Estat i no del propietari, que cobra els lloguers pendents, com a França.
  • Una treva d’hivern, com a França, on no hi ha desnonaments d’habitatges habitats entre l’1 de novembre i el 31 de març, tret que hi hagi reallotjament.
  • Un cens actualitzat de les famílies amb necessitat d’habitatge, que inclogui qui va arribar després dels censos antics, com va recomanar el Defensor del Poble el 2016, amb terminis i pressupost per reallotjar-les.
Objeccions i respostes

Això protegeix la construcció il·legal i les ocupacions.

No. La llei continua permetent desnonar qui ocupa il·legalment un habitatge, i les construccions il·legals es poden enderrocar. El que demanem és el que ja diuen la Llei de bases, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU i el Tribunal Europeu de Drets Humans: un desnonament no pot deixar ningú sense llar i ha de ser proporcionat. Al Bairro da Jamaica, Seixal va reallotjar les 241 famílies i va anar enderrocant els edificis a mesura que quedaven buits. És possible fer les dues coses.

Qui ho paga? I no és injust passar al davant de qui espera un habitatge?

Les famílies amb necessitat d’habitatge ja tenen dret a suport per llei (Decret llei 89/2021), i hi ha finançament en el programa 1.º Direito, amb fons del PRR i del pressupost de l’Estat. Deixar gent al carrer també costa: els estudis mostren més visites a l’hospital, més ús d’alberg i ingressos més baixos després d’un desnonament. Ningú no passa al davant: el reallotjament segueix els criteris de necessitat que la llei ja defineix, i el cens que proposem inclou qui està esperant.

El propietari privat no ha de fer d’Estat del benestar.

Hi estem d’acord. Per això el cost de les alternatives és de l’Estat: si un desnonament s’ajorna per falta d’alternativa, l’Estat paga al propietari els lloguers pendents. A França és així des de fa un segle, i el Codi de procediments civils d’execució estableix que la negativa de l’Estat a executar un desnonament dona dret a indemnització.

Què mostren els estudis i les dades

03

Fre a la compra d’habitatge per part de fons immobiliaris

Quan un fons compra un edifici ja habitat, no afegeix cap habitatge: canvia el propietari, i sovint el lloguer. A Irlanda, el banc central va concloure que els inversors institucionals que van comprar habitatges ja llogats van apujar els lloguers 4,1 punts percentuals més que els altres propietaris. A Portugal, els lloguers i les plusvàlues dels fons immobiliaris queden fora de la base imposable de l’impost de societats (IRC), i un decret llei del maig del 2026 va donar nous beneficis fiscals a qui compri edificis per llogar, inclosos edificis que ja existeixen. Els Països Baixos, Dinamarca i Irlanda ja han frenat aquest tipus de compres, cadascun a la seva manera.

Mesures

  • A les zones de pressió urbanística, els habitatges existents per sota d’un cert valor només es poden comprar com a habitatge propi durant un període limitat, com als Països Baixos des del 2022, excepte per llogar-los a preus assequibles. La construcció nova i la rehabilitació d’edificis desocupats queden fora.
  • Qui compra un edifici ja habitat no pot fer servir obres per apujar els lloguers durant cinc anys després de la compra, com a Dinamarca des del 2020.
  • Acabar amb l’exclusió dels lloguers i les plusvàlues d’habitatge de la base imposable dels fons i de les SIGI (societats cotitzades d’inversió immobiliària), i excloure dels nous beneficis fiscals del 2026 la compra d’edificis ja habitats.
  • Fer servir el dret de tanteig que la Llei de bases i el Decret llei 89/2021 ja donen als ajuntaments i a l’Estat en les vendes d’habitatges a zones de pressió urbanística, sobretot d’edificis sencers, i publicar quantes vegades s’utilitza. I un impost agreujat sobre les compres en bloc, com a Irlanda.
Objeccions i respostes

Els fons porten inversió i construeixen habitatges.

Per això la proposta no toca la construcció nova, la construcció per llogar ni la rehabilitació d’edificis buits: frena la compra d’habitatges que ja existeixen, que canvia el propietari però no afegeix habitatges. Els estudis apunten en les dues direccions. Als EUA (Coven, 2024), quan grans inversors van comprar cases per llogar-les, els lloguers van baixar, però els preus van pujar i hi va haver menys famílies propietàries del seu habitatge. A Irlanda, on van comprar habitatges que ja estaven llogats, els lloguers van pujar més que amb els altres propietaris. Per això la norma deixa fora el lloguer a preus assequibles i va acompanyada de més habitatge públic (vegeu la proposta 4).

Els fons són una petita part del mercat.

El 2025, les famílies van comprar el 87,5% dels habitatges venuts a Portugal; empreses, fons i altres entitats van comprar la resta, uns 21 000. Però l’efecte es concentra allà on compren edificis sencers: a Irlanda, els inversors institucionals tenien al voltant del 4% dels habitatges estudiats i tot i així es va notar en els lloguers. Als Països Baixos, la norma que proposem va reduir un 73% les compres d’inversors a Rotterdam, i van ser els compradors del primer habitatge els qui en van ocupar el lloc.

Va contra el dret de propietat i les normes europees.

El Tribunal de Justícia de la UE va acceptar el 2013 (assumpte Libert) que les necessitats d’habitatge poden justificar límits a la lliure circulació de capitals, sempre que les normes no discriminin i siguin proporcionades. La norma neerlandesa s’aplica a tots els compradors per igual, la danesa és vigent des del 2020 i el dret de tanteig dels ajuntaments ja existeix a la llei portuguesa.

Què mostren els estudis i les dades
  • Banc Central d’Irlanda, McCarthy (2024): després de comprar habitatges ja llogats, els inversors institucionals van apujar els lloguers 4,1 punts percentuals més que els altres propietaris amb habitatges comparables, uns 78 euros al mes. L’autor assenyala que la causa pot ser el poder de mercat o un servei millor.
  • Raymond i altres (2016), Reserva Federal d’Atlanta: els grans propietaris empresarials tenien un 8% més de probabilitats de demanar desnonaments que els petits propietaris, un cop controlades les altres diferències.
  • Gurun i altres (2023), Review of Financial Studies: quan grans propietaris es fusionen, els lloguers pugen als barris on tots dos tenien habitatges, però la criminalitat baixa. Coven (2024), document de treball: als EUA, les compres de grans inversors van augmentar l’oferta de lloguer i van abaixar els lloguers. Citem totes dues bandes.
  • Universitat Erasmus de Rotterdam (2025): la norma neerlandesa va reduir un 73% les compres d’inversors a les zones afectades, sense baixada dels preus; els autors adverteixen que pot dificultar l’accés dels llogaters amb menys ingressos, raó per la qual la combinem amb més habitatge públic. Amsterdam (2022): la proporció d’habitatges comprats per propietaris arrendadors va passar del 18% al 6%.
  • Dinamarca, Llei 818 del 2020: després d’un canvi de propietari, els lloguers només poden pujar per obres de modernització al cap de cinc anys.
  • Irlanda: qui compra 10 habitatges o més en 12 mesos paga un 15% d’impost del segell, des de l’octubre del 2024 (un 10% entre el 2021 i el 2024).
  • Estatut dels beneficis fiscals, article 22: els lloguers i les plusvàlues dels fons immobiliaris queden exclosos de la base imposable de l’impost de societats (IRC); els fons paguen un impost del segell del 0,0125% trimestral sobre el seu valor. Decret llei 97/2026: exempció de l’impost sobre transmissions (IMT) i de l’impost del segell en la compra d’edificis per llogar, inclosos edificis existents, i dret a indemnització si canvien les normes sobre els lloguers.
  • INE, via Lusa (2026): el 2025 es van vendre 169 812 habitatges, el 87,5% comprats per famílies.
  • Decret llei 89/2021: els ajuntaments, les regions autònomes i l’Estat tenen dret de tanteig en les vendes d’habitatges a zones de pressió urbanística. Tribunal de Justícia de la UE, Libert (2013): les necessitats d’habitatge poden justificar restriccions, si són proporcionades i no discriminatòries.

04

Més habitatge públic

L’habitatge social és menys del 2% dels habitatges a Portugal, davant del 7% de mitjana a l’OCDE i més del 20% a Àustria, Dinamarca i els Països Baixos. Amb tan poc, qui té ingressos baixos depèn només del mercat, i a Porto l’espera per a un habitatge públic supera els tres anys. El 2025, el 27,2% de qui pagava lloguer a preus de mercat destinava més del 40% dels ingressos a l’habitatge; entre qui pagava un lloguer reduït, només el 2,8%. El PRR va donar un impuls, però s’acaba, i l’OCDE diu que caldrà continuar augmentant la inversió.

Mesures

  • Un programa públic de construcció i rehabilitació a llarg termini, amb finançament plurianual garantit després del PRR, amb el préstec del Banc Europeu d’Inversions i les noves normes europees, que des del desembre del 2025 permeten donar suport a l’habitatge assequible sense notificació prèvia a la Comissió.
  • Barris amb rendes mixtes, oberts també a la classe mitjana, com a Viena, en lloc de grans barris només per a qui té menys ingressos.
  • Lloguers que cobreixen els costos i no el benefici, i un fons nacional alimentat pels lloguers dels habitatges ja amortitzats, que finança habitatges nous, com el Landsbyggefonden danès des del 1967.
  • Cooperatives d’habitatge en terrenys públics cedits en dret de superfície, sense vendre’ls, i una llista pública i verificable dels habitatges lliurats, amb dates.
Objeccions i respostes

L’habitatge públic crea guetos.

Depèn del model. Els grans barris només per a pobres, com alguns dels EUA, van tenir mals resultats, i un estudi mostra que els infants que en van sortir van tenir després més feina i més ingressos. Per això proposem el model de Viena: el 2026, una persona sola amb fins a 61 280 euros nets l’any hi té accés, cosa que barreja rendes. Allà, unes 824 000 persones viuen en habitatges municipals o d’associacions sense ànim de lucre.

És car, i l’Estat no és capaç de construir.

Un habitatge públic no és una despesa perduda: és patrimoni que queda, i els lloguers en retornen part de la inversió. A Dinamarca, els lloguers dels habitatges ja amortitzats financen els nous. El Govern va anunciar 31 700 habitatges acabats amb el PRR; com que no hi ha un recompte independent dels que ja s’han lliurat a les famílies, demanem una llista pública. I la inversió europea existeix: el Banc Europeu d’Inversions va aprovar 1340 milions d’euros per a uns 12 000 habitatges de lloguer assequible a Portugal.

L’habitatge públic resta espai a la construcció privada.

Un estudi dels EUA (Eriksen i Rosenthal, 2010) troba aquest efecte per a habitatges construïts per privats amb beneficis fiscals, amb un gran marge d’incertesa. Però a Portugal el problema és el contrari: calen uns 45 000 habitatges l’any i, en l’última dècada, se’n van construir uns 15 000. A Viena, als barris amb més habitatge sense ànim de lucre els lloguers privats van pujar més a poc a poc.

Què mostren els estudis i les dades
  • OCDE, Affordable Housing Database: l’habitatge social és de mitjana el 7% dels habitatges a l’OCDE i més del 20% a Àustria, Dinamarca i els Països Baixos; a Portugal, menys del 2%.
  • OCDE (2026): Portugal té «un dels parcs d’habitatge social més petits de l’OCDE»; a Porto, l’espera supera els tres anys; la inversió augmenta, però «caldrà continuar ampliant-la».
  • Eurostat (2025): el 27,2% de qui lloga a preus de mercat a Portugal destina més del 40% dels ingressos a l’habitatge (18,6% a la UE); entre qui paga un lloguer reduït, el 2,8%.
  • Ciutat de Viena: 430 101 persones viuen en habitatges municipals i 394 409 en habitatges d’associacions sense ànim de lucre; el límit d’ingressos el 2026 és de 61 280 euros nets l’any per a una persona. Banabak (2022): als barris amb més habitatge sense ànim de lucre, els lloguers privats pugen més a poc a poc.
  • Ciutat de Zuric (2024): un pis de dues habitacions sense ànim de lucre costa de mitjana 1.022 francs al mes, davant de 1.875 al mercat.
  • Housing 2030 (UNECE, ONU-Habitat i Housing Europe): a Dinamarca, quan el préstec d’un barri està pagat, els lloguers continuen i l’excedent va al fons nacional, que finança habitatges nous i obres.
  • Fenelon i altres (2017), American Journal of Public Health: viure en un habitatge públic s’associa a una salut millor i a menys malestar psicològic, en comparació amb qui encara n’espera un.
  • Diamond i McQuade (2019), Journal of Political Economy: als barris d’ingressos baixos dels EUA, l’habitatge assequible nou va fer pujar un 6,5% el valor dels habitatges del voltant i va fer baixar la criminalitat. Chyn (2018), American Economic Review: els infants que van sortir de barris públics d’alta pobresa a Chicago van tenir després més feina i més ingressos, raó per la qual proposem barris mixtos.
  • Eriksen i Rosenthal (2010), Journal of Public Economics: als EUA, l’habitatge assequible construït amb beneficis fiscals va substituir, en gran part, la construcció privada. El citem perquè és l’objecció principal.
  • Govern, via Sábado (2026): 31 700 habitatges públics acabats amb el PRR, segons el Govern. Banc Europeu d’Inversions (2025): 1340 milions d’euros per a uns 12 000 habitatges de lloguer assequible. Comissió Europea (2025): pla europeu d’habitatge assequible.
  • AICCOPN (2024): calen uns 45 000 habitatges l’any; en l’última dècada se’n van construir uns 15 000 l’any.

05

Iniciativa pública de recuperació d’immobles desocupats per a ús residencial

El cens del 2021 va comptar 723 215 habitatges buits, el 12,1% del total. Més de la meitat, uns 375 000, no eren a la venda ni en lloguer, gairebé 90 000 a l’àrea metropolitana de Lisboa. Molts són a l’interior o en ruïnes, però fins i tot una petita part dels que hi ha a les ciutats marcaria la diferència. I el mateix Estat té habitatges buits: el 2022 es van identificar 717 immobles públics desocupats aptes per a habitatge, i l’Estat continua venent-ne alguns.

Mesures

  • Un inventari públic i anual dels edificis buits de l’Estat i dels ajuntaments, com ja preveia un decret llei del 2020, i la fi de la venda dels que serveixen per a habitatge: passen a ser habitatge públic o cooperatiu.
  • Ajuts a les obres per als propietaris que posin habitatges buits en lloguer a preus assequibles, com la subvenció irlandesa, i equips que acompanyin els propietaris, com a Escòcia.
  • Lloguer per part de l’Estat i dels ajuntaments per sotsarrendar, però pagant només pels habitatges ocupats.
  • A les zones de pressió, aplicar de debò el recàrrec de l’impost municipal sobre immobles (IMI) als immobles desocupats, amb la identificació feta per l’Autoritat Tributària a partir dels consums d’aigua i electricitat. Per a edificis buits i degradats des de fa molts anys, les obres forçoses i el lloguer forçós que el règim de la rehabilitació urbana ja preveu, sempre amb avís previ i compensació.
Objeccions i respostes

La major part dels habitatges buits són a l’interior o en ruïnes.

És cert que hi ha més habitatges buits a l’interior (17,4% a l’Alto Alentejo i al Médio Tejo) i que molts necessiten obres. Per això la proposta se centra en les zones de pressió urbanística i comença pels edificis públics i pels habitatges que necessiten poques obres. Tot i així, només a l’àrea metropolitana de Lisboa hi havia gairebé 90 000 habitatges buits fora del mercat. I rehabilitar emet menys carboni que enderrocar i construir de nou.

Obligar a llogar és un atac a la propietat privada.

La proposta comença per acords voluntaris i ajuts a les obres. Els instruments coercitius queden per a edificis buits i degradats des de fa molts anys, amb avís previ i compensació, i existeixen a la llei portuguesa des del 2009, en el règim de la rehabilitació urbana. La Constitució protegeix la propietat, però també el dret a l’habitatge (article 65). A Dinamarca, als municipis afectats, un habitatge buit durant més de sis setmanes s’ha de comunicar a l’ajuntament, que pot designar-hi un llogater.

Ja s’ha provat i no ha funcionat.

Els programes voluntaris portuguesos van tenir poca adhesió: Porto com Sentido va arribar a 229 habitatges en cinc anys, i Arrendar para Subarrendar va pagar lloguers per habitatges que van quedar gairebé tots buits. N’hem après: pagar només pels habitatges ocupats, afegir-hi diners per a obres i donar garanties reals als propietaris. On s’ha fet així, ha funcionat: a Irlanda, la subvenció a les obres va recuperar 3066 habitatges el 2025, i a Escòcia els equips d’habitatges buits van ajudar a recuperar-ne 2066 en un any. A França, l’impost sobre habitatges buits els va reduir un 13%.

Què mostren els estudis i les dades
  • INE i LNEC, via Lusa (2024): 723 215 habitatges buits en el cens del 2021, el 12,1% del total; el percentatge és més alt a l’Alto Alentejo i al Médio Tejo (17,4%). Observador, amb dades de l’INE: 375 118 buits per motius diferents de la venda o el lloguer, 89 728 dels quals a l’àrea metropolitana de Lisboa.
  • ECO (2022): una resolució del Govern va identificar 717 immobles de l’Estat inactius o desocupats aptes per a habitatge. Observador (2026): l’Estat continua venent immobles aptes per a habitatge.
  • Lusa (2024): per a l’IMI del 2023, només 64 ajuntaments van comunicar immobles desocupats, 12 776 en total. Decret llei 159/2006: un immoble és desocupat si fa un any que està buit, cosa que es comprova, per exemple, per la manca de consums d’aigua i electricitat.
  • Règim jurídic de la rehabilitació urbana (Decret llei 307/2009): ja preveu obres forçoses (article 55), lloguer forçós (article 59) i venda forçosa (article 62). El Govern va derogar el 2024 el lloguer forçós d’habitatges desocupats creat el 2023.
  • DN (2025): en el programa Arrendar para Subarrendar, l’Estat va llogar 290 habitatges i només 62 estaven ocupats, després de pagar 2,8 milions d’euros en lloguers el 2024. DN (2024): Porto com Sentido va aconseguir 229 habitatges en cinc anys.
  • Govern irlandès (2026): la subvenció a la rehabilitació d’habitatges buits va retornar a l’ús 3066 habitatges el 2025. Scottish Empty Homes Partnership (2025): 2066 habitatges buits retornats a l’ús el 2024–25, un rècord.
  • Segú (2020), Journal of Public Economics: l’impost francès sobre habitatges buits els va reduir un 13%, i la majoria van passar a ser habitatge permanent.
  • Dinamarca, Llei de l’habitatge del 2022, §5: als municipis afectats, un habitatge buit durant més de sis setmanes s’ha de comunicar, i l’ajuntament pot designar-hi un llogater.
  • Huuhka i altres (2023), Buildings & Cities: en els tres casos estudiats, mantenir i rehabilitar els edificis va emetre menys carboni que enderrocar i construir de nou.

06

Topalls de lloguer realment assequibles

Des de l’1 de setembre de 2026, el lloguer «assequible» amb exempció d’impostos es calcula a partir del 80% del lloguer medià del municipi, sense cap relació amb els ingressos de qui hi anirà a viure. A Lisboa, el topall per a un pis de dos dormitoris és de 1309 euros al mes, més que un salari mínim sencer (920 euros). Un topall que només fa un descompte sobre el mercat puja amb el mercat. El 2025, el 27,2% de qui llogava a preus de mercat a Portugal va destinar més del 40% dels ingressos a l’habitatge, davant del 18,6% a la UE.

Mesures

  • En els programes amb diners o beneficis fiscals públics, lloguers lligats als ingressos: com a màxim el 30% dels ingressos de la llar, dins dels límits que la llei portuguesa ja va fer servir en el Programa de Lloguer Assequible (taxa d’esforç entre el 15% i el 35%), i topalls per zona calculats també a partir dels salaris locals.
  • Lloguers de referència per zona, amb dades públiques i mètodes científics, com el Mietspiegel alemany, i pujades anuals en els contractes vigents lligades a la inflació, com Portugal ja fa.
  • A les zones de més pressió, lloguer inicial dels contractes nous com a màxim un 10% per sobre del lloguer de referència, com a Alemanya, amb els habitatges nous i els rehabilitats a fons exclosos. Fins aleshores, mantenir el límit actual a les pujades en els contractes nous d’habitatges ja llogats.
  • Beneficis fiscals només per als propietaris que compleixin aquests topalls, i control amb les dades dels contractes que ja es comuniquen a Hisenda.
Objeccions i respostes

El control de lloguers redueix l’oferta d’habitatges de lloguer.

Una congelació rígida la pot reduir: a San Francisco, els propietaris afectats van retirar del lloguer el 15% dels habitatges, i a Irlanda i Catalunya hi ha indicis de menys construcció o menys anuncis després dels límits. Per això el model que proposem és un altre: no congela els lloguers, els vincula a una referència que segueix el mercat i la inflació, i deixa fora els habitatges nous, com fa Alemanya des del 2015. L’estudi publicat sobre el límit català del 2020 va trobar lloguers entre un 4% i un 6% més baixos sense reducció de l’oferta. I s’hi afegeix més habitatge públic (vegeu la proposta 4) i habitatges buits retornats a l’ús (vegeu la proposta 5), perquè l’oferta creixi.

Val més donar ajuts al lloguer a les famílies.

Sense regulació, els ajuts acaben en gran part en el lloguer: a França, de cada euro addicional de subsidi, 78 cèntims van anar a parar al lloguer; al Regne Unit, quan es va retallar el subsidi, entre el 60% i dos terços de la retallada van recaure sobre els propietaris. Els ajuts són necessaris, però funcionen millor juntament amb topalls de lloguer.

Un topall del 30% dels ingressos és arbitrari.

És una convenció, utilitzada als EUA des del 1981, i per això proposem que els topalls parteixin dels ingressos reals de cada zona. Però no és aliena a Portugal: el lloguer social subvencionat no pot superar el 23% dels ingressos, i l’antic Programa de Lloguer Assequible exigia una taxa d’esforç d’entre el 15% i el 35%. El que no té sentit és dir assequible a un lloguer més alt que un salari mínim.

Què mostren els estudis i les dades
  • Decret llei 97/2026: des de l’1 de setembre de 2026, el lloguer màxim del nou règim de lloguer assequible parteix del 80% del lloguer medià del municipi, sense condició d’ingressos, amb exempció de l’IRS i de l’IRC per al propietari. Ordre 454/2026/1: a Lisboa, el topall és de 1006 euros per a un pis d’un dormitori i de 1309 euros per a un de dos; a Porto, 866 i 1118 euros.
  • Decret llei 139/2025: el salari mínim és de 920 euros bruts al mes el 2026. INE, via Lusa (2026): el segon trimestre del 2026, el lloguer medià dels contractes nous va ser de 17,79 €/m² a Lisboa i de 10,17 €/m² al conjunt del país.
  • Eurostat (2025): el 27,2% de les persones que lloguen a preu de mercat a Portugal gasten més del 40% dels ingressos en l’habitatge; a la UE, el 18,6%.
  • Decret llei 68/2019: l’antic Programa de Lloguer Assequible exigia una taxa d’esforç d’entre el 15% i el 35%. Llei 32/2016: en el lloguer social subvencionat, el lloguer no pot superar el 23% dels ingressos.
  • Codi civil alemany, §556d i §556f: a les zones de més pressió, el lloguer inicial pot ser com a màxim un 10% superior al lloguer de referència, fins a finals del 2029; els habitatges llogats per primera vegada després de l’octubre del 2014 en queden exclosos. Breidenbach i altres (2022), Regional Science and Urban Economics: la norma va frenar els lloguers fins a un 5%, però l’efecte va desaparèixer al cap d’un any aproximadament, raó per la qual la combinem amb lloguers de referència i control.
  • Jofre-Monseny, Martínez-Mazza i Segú (2023), Regional Science and Urban Economics: la llei catalana del 2020 va abaixar els lloguers entre un 4% i un 6%, sense reducció de l’oferta. Monràs i García-Montalvo (2023), en un document de treball, troben sortida d’habitatges en el segment més car. Fedea (2026), en un estudi descriptiu: després dels límits del 2024, els anuncis de lloguer van caure un 22% a Barcelona.
  • Diamond, McQuade i Qian (2019), American Economic Review: a San Francisco, un control rígid, sense excepcions per als habitatges nous, va protegir qui hi vivia, però els propietaris afectats van reduir un 15% l’oferta de lloguer. ESRI (2025): a Irlanda, les zones de pressió van frenar les pujades dels lloguers, però van coincidir amb una caiguda de l’oferta nova.
  • Govern neerlandès (2024): l’ampliació del sistema de punts als lloguers mitjans havia de fer baixar el lloguer de més de 300 000 habitatges, de mitjana 190 euros al mes. NOS (2026): el 2025, els inversors van vendre més de 65 000 habitatges llogats; l’avaluació oficial està prevista per al 2027.
  • Fack (2006), Labour Economics: a França, cada euro més d’ajut al lloguer va fer pujar 78 cèntims el lloguer pagat pels nous beneficiaris. Gibbons i Manning (2006), Journal of Public Economics: al Regne Unit, entre el 60% i dos terços d’una retallada de l’ajut al lloguer va recaure sobre els propietaris.
  • Kholodilin (2024), Journal of Housing Economics: una revisió de gairebé tota la recerca conclou que el control de lloguers frena les pujades als habitatges afectats, però té efectes secundaris, raó per la qual el proposem amb els habitatges nous exclosos i més oferta pública.

L’habitatge és un dret.
Fem que es compleixi.

Uneix-te a la gent que ja s’organitza en escales, barris i llocs de feina d’arreu del país.

Participa-hi
Contacta’ns